Al·lèrgia al líquid seminal, reactivitat encreuada amb caspa de gos i caracterització dels al!lèrgens implicats

Resumen

L’al·lèrgia al líquid seminal humà (HSPA) es defineix com una reacció immunològica davant proteïnes del líquid seminal. Clínicament es pot manifestar amb un ventall molt ampli de símptomes, tant sistèmics com locals. La HSPA en dones és infreqüent, i tant la seva incidència com la seva prevalença és encara desconeguda. Hi ha controvèrsia sobre quin dels al·lèrgens del líquid seminal és el més freqüentment implicat. Hi ha molts casos clínics publicats en què es descriu l’al·lergen implicat, tot i que no hi ha informació sòlida sobre la seva caracterització precisa ni el seu origen. La caspa de gos és una causa comuna d’al·lèrgia respiratòria, amb símptomes que inclouen des de rinoconjuntivitis, inflamació bronquial i asma. En un estudi epidemiològic realitzat recentment a Espanya, s’observa un increment important de la sensibilització als epitelis de mamífers, representant globalment la tercera causa de sensibilització en rinitis i asma després dels àcars i els pol·lens. S’han descrit quatre al·lèrgens de gos que han estat identificats i estudiats en detall: Can f 1, Can f 2, Can f 3 i Can f 4. En la present tesi es caracteritza el PSA com al.lergen responsable d’un cas d’HSPA. El PSA és una cal·licreïna amb activitat serina-proteasa. És la proteasa més abundant en el líquid seminal humà, i la seva funció és degradar les molècules d’alt pes molecular sintetitzades en les vesícules seminals amb la finalitat de liquar el semen. Recentment, mètodes de detecció ultrasensibles han determinat la presència de PSA en dones (teixit ovàric i mamari), i això explica que es tracti d’un autoal·lergen. S’han descrit una gran quantitat d’al·lèrgens ambientals amb similituds amb proteïnes humanes. En el mateix treball es demostra la presència de reactivitat encreuada entre el PSA i una altra proteïna de la caspa de gos. La idea inicial ve donada per la història particular de la pacient que presentava reaccions anafilàctiques des de la primera exposició al semen, fet que observem en un 40% de les dones amb HSPA. En aquest estudi observàvem que per obtenir la mateixa inhibició amb extracte d’epiteli de gos que amb la caspa de gos necessitàvem una concentració cinc vegades superior. Per tant, podem concloure que l’al·lergen de gos que té reactivitat encreuada amb el líquid seminal es troba en major percentatge en la caspa que en l’epiteli de gos. En un altre treball s’identifica per espectrometria de masses l’al·lergen de caspa de gos que presenta reactivitat encreuada amb el líquid seminal humà, com el Can f 5, calicreïna prostàtica de gos (DPK). Les cal·licreïnes no havien estat mai prèviament descrites com a al·lèrgens animals, i la seva seqüència d’aminoàcids no presenta similituds amb cap dels al·lèrgens animals de caspa o orina descrits fins ara. La cal·licreïna prostàtica de gos i el PSA comparteixen una similitud de seqüència d’entre el 55 i el 60%. S’ha vist que la castració dels gossos redueix dràsticament la producció de DPK. Per tant, una possibilitat interessant és que els pacients al·lèrgics al gos, depenent del seu perfil al·lergogen, poden ser sensibles de manera diferent a gossos mascles i femelles. Això, seria esperable especialment per als pacients al·lèrgics al gos monosensibles a la cal·licreïna prostàtica de gos. Suggerint que la sensibilització a la caspa de gos pot ser rellevant en determinats casos per desenvolupar una HSPA, per exemple, com a factor predisponent o com a factor ambiental que actuï de booster de la resposta immune davant del PSA. Posteriorment estudiem la prevalença de reconeixement dels al.lèrgens identificats en diferents poblacions. En una població de pacients al.lèrgics a gos de l’àrea mediterrània es demostra que el Can f 5 és un al·lergen major (reconegut pel 67% dels malats) i que el 37% dels pacients estudiats estaven monosensibilitzats a aquest al·lergen. Els al·lèrgens de gos prèviament descrits (Can f 1, Can f 2, Can f 3) són al·lèrgens menors en la nostra població. Així, doncs, per a nosaltres, l’efecte de la immunoteràpia amb extracte d’epiteli de gos és menys eficaç que la immunoteràpia amb extracte d’epiteli de gat ja que disposem d’un extracte pitjor, probablement per l’absència o els baixos nivells de determinats antígens que poden ser rellevants en alguns pacients. Pensant que la sensibilització al PSA podia estar infradetectada i que explicaria determinats trastorns no filiats etiològicament fins ara (com determinades formes de vulvovaginitis crònica o esterilitat per causa desconeguda) varem fer un estudi preliminar per detectar sensibilització al líquid seminal i a l’epiteli de gos en pacients amb esterilitat per causa desconeguda. En el nostre treball, en cap cas s’ha trobat sensibilització al líquid seminal i la sensibilització a la caspa i epiteli de gos detectades en aquesta població són inferiors a les trobades en població general. Per tant, podem inferir que l’HSPA no seria una condició causal en pacients amb esterilitat per causa desconeguda. Segons el nostre criteri, la IUI seria un mètode efectiu per assolir la gestació en les pacients amb HSPA. Un punt obscur del trastorn és si les manifestacions clíniques ocorren només amb una sola parella sexual o si, al contrari, les dones afectades presentarien problemes clínicament rellevants amb el contacte amb semen d’homes diferents. Atenent els resultats del nostre treball, podem concloure que una pacient al·lèrgica al líquid seminal de la seva parella podria ser-ho també al d’altres homes perquè l’al·lergen en principi és espècie-específic però no individu-específic, encara que la resposta diferencial davant de sèmens de diferents donants pot justificar tolerància en certs casos que no hem comprovat per raons ètiques evidents. Les dues possibilitats més plausibles per explicar aquests resultats són que, o bé existeixen diferents “polimorfismes” de PSA en diferents donants, o bé la concentració de PSA varia segons el temps d’abstinència sexual del donant (fet no recollit en les mostres estudiades).