Les fronteres de la (in)transitivitat. Estudi dels aplicatius en llengu?es romàniques i basc

  1. Pineda Cirera, Anna
Dirigida por:
  1. Gemma Rigau Oliver Director/a

Universidad de defensa: Universitat Autònoma de Barcelona

Fecha de defensa: 27 de junio de 2014

Tribunal:
  1. Ricardo Etxepare Presidente/a
  2. Ángel J. Gallego Bartolomé Secretario/a
  3. Beatriz Fernández Fernández Vocal

Tipo: Tesis

Teseo: 366008 DIALNET lock_openTDX editor

Resumen

La tesi que presentem té per objectiu l’estudi de diversos fenòmens que se situen en la frontera que separa la intransitivitat i la transitivitat. Ens centrem, en concret, en les alternances datiu/acusatiu, que ens condueixen, de retruc, a l’estudi de les construccions ditransitives i, particularment, de les construccions de doble objecte. Adoptem un enfocament interlingüístic: ens interessem principalment pel català, però no perdem de vista altres llengües romàniques com l’espanyol, el francès, l’asturià, l’italià, el portuguès i el romanès, i també una llengua tan allunyada com el basc. Dediquem el capítol 1 a introduir el projecte de recerca general en què s’emmarca aquesta tesi i a definir el marc teòric amb el qual treballarem. Així mateix, oferim una caracterització preliminar dels fenòmens de què ens ocuparem i justifiquem per què les respostes que busquem es troben en l’estudi d’aquella parcel·la de la gramàtica que marca el llindar entre les construccions intransitives inergatives i les construccions transitives. Al capítol 2 estudiem, en el marc de la ditransitivitat, les construccions de doble objecte en català, i alhora proposem una nova mirada a aquestes mateixes construccions de l’espanyol. Argumentem que el paral·lelisme que han establert alguns autors entre les ditransitives amb doblat de clític de l’espanyol i la construcció de doble objecte (CDO) de l’anglès, d’una banda, i les ditransitives sense doblat de clític i l’anomenada construcció preposicional (CP) o to-dative de l’anglès, de l’altra, no es pot sostenir. Més concretament, demostrem que les asimetries estructurals i semàntiques que es detecten en l’alternança dativa de l’anglès no es detecten pas, de forma contundent ni sistemàtica, quan comparem en espanyol una ditransitiva amb clític i una sense. Per això, concloem que el doblat de clític datiu no és pas una condició sine qua non per a la CDO de l’espanyol, ni tampoc del català. Al capítol 3 oferim una proposta per a una CDO romànica: més enllà del català i l’espanyol, tenim en compte el romanès, el portuguès (europeu i brasiler), el francès i l’italià. Des d’aquesta òptica panromànica, apostem per una definició eminentment semàntica de la CDO, amb poc pes per a les consideracions d’ordre estructural. Quant a l’anàlisi de la CDO, postulem que l’OD i l’OI es relacionen per mitjà d’un nucli aplicatiu baix, el qual pot ser fonològicament ple (i llavors tenim doblat de clític datiu) o també pot ser buit. Al capítol 4 analitzem la ditransitivitat i, més concretament, la CDO en basc: mostrem com les dades d’aquesta llengua reforcen la validesa del nostre plantejament general sobre la CDO, que alhora permet donar compte de les particularitats i de la variació dialectal que presenta l’èuscar en aquest punt. Finalment, el capítol 5 ens porta al punt de partida: les alternances datiu / acusatiu que presenten diversos verbs tant en l’àmbit romànic com en l’eusquera, com ara en català telefonar, contestar, robar, pagar, pegar o disparar, entre d’altres. En concret, assumim que un verb intransitiu inergatiu com telefonar (format per un verb lleuger i un nominal, com ara fer TELEFONADA) seguit d’un complement de persona correspon de fet a una estructura ditransitiva (fer TELEFONADA a algú). Així, en aquestes construccions ditransitives a l’ombra hi ha també un nucli aplicatiu, a les propietats del qual atribuïm la responsabilitat de la variació entre la codificació dativa i la codificació acusativa en el complement de persona (Li telefono, El telefono). Per acabar, constatem com aquesta variació entre dos tipus d’aplicatius és només el primer estadi d’un canvi sintàctic en procés que es caracteritza per una autèntica transitivització d’alguns d’aquests verbs, sovint acompanyada d’una explotació semàntica de l’alternança de cas.