Cossos que parlen. El llenguatge invisibilitzat de la dansa en l'Ensenyament Obligatori

Resumen

La investigació porta per nom “COSSOS QUE PARLEN. El llenguatge invisibilitzat de la Dansa en l’Ensenyament Obligatori” i es qüestiona cóm, sent el cos la part del nostre ésser amb la que ens mostrem a la societat i que ens avança front a la mirada dels i les altres -provocant la imatge que reflectim-, està absent com a eina comunicativa i com a llenguatge expressiu i artistic dintre de l’ensenyament obligatori. La investigació naix de les inquietuds de la doctoranda per apropar l’alumnat a la consciència i vivència del seu cos; de la preocupació pels estereotips que els mitjans de comunicació estan exercint sobre els cossos adolescents i de la gran contribució que des de la dansa es pot fer a l’ensenyament obligatori envers una educació que contemple el cos com llenguatge expressiu i comunicatiu. En la investigació també s’indaga sobre el concepte d’identitat i, a partir de la concepció que els i les joves tenen sobre la seua construcció, s’analitzen pràctiques educatives realitzades a l’institut al voltant del treball corporal i la dansa, per a poder extreure els elements identitaris que la dansa pot aportar, des de l’educació, als i les adolescents. De manera complementària a l’emmarcament teòric es realitza un recorregut pel context normatiu a fi de veure quina és la presència de la dansa en els currículums oficials d’ensenyament secundari obligatori al nostre estat i a la Comunitat Valenciana. A més, es mostra una comparativa amb altres currículums europeus i presenta experiències educatives on la dansa està contemplada com assignatura específica en l’ensenyament obligatori, com és el cas de Canadà, Mèxic i Argentina. Metodològicament s’ha abordat des d’una opció de pluralisme metodològic que contempla la Investigació-Acció, la Investigació Basada en les Arts (IBA) i l’aproximació etnogràfica i autoetnogràfica. Els resultats de la investigació mostren com la majoria de l’alumnat destaca les aportacions positives que han experimentat amb la pràctica de la dansa i valora la seua presència en l’ensenyament obligatori. Expressen que s’han sentit agust i que han notat progressos en el desenvolupament de l’expressivitat corporal que els han dut a millorar també les seues relacions afectives. L’alumnat que ha pogut practicar la dansa durant més temps reivindica temps i espais dintre del currículum per a la seua pràctica. Entre les principals conclussions del treball realitzat destaca el fet que entre els canvis que s’han donat en l’alumnat alguns tenen a veure amb allò?referent a la seua pròpia persona (estats d’ànim, predisposicio per a ballar i preparacio? per enfrontar aspectes de la seua vida) mentre que per a que s’hagen donat els altres (aportacions que els fa la participació en diferents esdeveniments) ha fet falta passar per un procés viscut des del col·lectiu. Les de l’alumnat han estat experiències que han propiciat els dos tipus d’identitat, la individual i la col·lectiva.